Una experiència de col·laboració – Càpsula formativa projecte Apadrina Sierra Leona

Bon dia famílies, amics i seguidor,

Avui us mostrarem el treball entre l’alumnat del centre educatiu Deutsche schule barcelona i les persones sèniors del Parc Sanitari Sant Joan de Déu Atenció Intermèdia a Esplugues de Llobregat.

El silenci es trenca amb el so de la següent càpsula formativa. Els alumnes de l’escola observen atentament la pantalla, alguns amb les celles arrufades, d’altres assentint en senyal de comprensió. Quan la projecció acaba, el debat s’encén. «M’ha cridat l’atenció com…» diu un nen, mentre una mà s’aixeca per compartir una altra reflexió. La màgia d’Apadrina comença aquí: en la col·laboració per entendre i construir conjuntament.

Avui, l’espai s’ha transformat. Les parets han desaparegut i el grup s’ha dividit en dues realitats paral·leles, cadascuna immersa en la mateixa experiència. Amb un escenari ampli, els participants es mouen amb llibertat, explorant noves formes d’expressió a través de les canyes de fusta. Aquestes, simples i lleugeres, es converteixen en ponts entre persones, en eines per al joc, en símbols d’equilibri i confiança.

El repte és clar: sostenir-les amb la punta dels dits sense que caiguin, moure’s en sintonia amb l’altre, construir estàtues col·lectives que parlen de connexió i harmonia. A poc a poc, les parelles intergeneracionals s’adapten al ritme de l’altre, trobant punts de trobada en el moviment compartit. Un alumne riu en intentar mantenir l’equilibri amb el seu company sènior, que amb paciència li ofereix una mirada tranquil·la: «Ho farem junts.»

La música clàssica embolcalla l’espai, donant un ritme subtil als moviments. La sessió no és només un exercici físic, sinó una coreografia de confiança i col·laboració. I en aquest ball invisible, cada participant aprèn que el treball conjunt no consisteix només en fer les coses bé, sinó en escoltar, adaptar-se i respectar el procés de l’altre.

En acabar, es fa silenci. Algú observa l’estàtua final, construïda amb mans i canyes, i pregunta: «Quin nom li posaríeu?» Els noms surten a la llum, cadascun carregat de significat. «Lligams», diu una veu. «Equilibri», afegeix una altra. I tots assentim, perquè en aquell moment, sabem que hem creat molt més que una simple escultura. Hem construït una experiència compartida.

“Quan compartim l’equilibri, descobrim que sostenir l’altre és, alhora, sostenir-nos a nosaltres mateixos”