Quan el sentir es comparteix, la soledat es fa més petita

Bon dia, famílies, amics i seguidors,

A la sessió intergeneracional “La curiositat ens uneix” no només es van compartir retoladors i cartolines: es van compartir vides, records i emocions que, sovint, no troben espai per ser dites.

A les cartolines hi van aparèixer frases com:
“Se siente cuando te reencuentras con un ser querido”,
“Se siente cuando bailas y cantas”,
“Se siente al estar en familia”,
“Se siente cuando venimos a la residencia”.

Paraules senzilles, però carregades de veritat. Paraules que parlen del que tots necessitem: sentir-nos vistos, estimats, part d’alguna cosa.

Sovint es pensa que el que separa les persones és l’edat. Però el que realment distancia és la manca de mirada, la pressa, el no aturar-se en allò essencial. Aquell essencial que, a qualsevol etapa de la vida, toca directament les emocions i la salut mental: la soledat no desitjada.
Una soledat silenciosa que un dia arriba i s’instal·la, mentre es busquen maneres —i coratge— perquè algú ens vegi en un món ple de persones que no aixequen la mirada.

En aquesta trobada, però, les mirades sí que es van aixecar. I quan això passa, alguna cosa es transforma: la distància es fa petita, el temps s’atura i el vincle neix.

Perquè quan hi ha curiositat per l’altre, ningú queda fora. I la soledat pesa una mica menys.

Allò que ens uneix de veritat és el sentir compartit.