El que va passar
"Quan un alumne de nou anys va dibuixar una mà gran que aguantava una de petita, tothom va entendre que allò anava molt més enllà d'un exercici."
Va começar amb globus. En algunes sessions, els globus de colors volaven per la sala, nens i persones sèniors rient i gaudint junts. El cos va trencar el gel abans que les paraules.
Altres grups intergeneracionals van agafar els materials — llapis, tisores, targetes amb preguntes de colors — i van comenzar a dibuixar el seu somni. No el somni de la nit, sinó el somni de la vida: allò que cadascú porta a dins i gairebé mai explica.
Algunes persones sèniors van dibuixar llocs que havien deixat enrere. Els més petits van dibuixar llocs on els hi agradaria arribar. I en aquell espai entremig, va néixer alguna cosa que no té nom exacte però que tothom vam sentir.
"Els dibuixos van revelar somnis que les paraules no haurien sabut dir. Allò que semblava un exercici va esdevenir un acte de confiança."
El que ens va ensenyar
Quan generacions diferents comparteixen un espai creatiu sense jerarquies, l'aprenentatge flueix en els dos sentits. Les persones grans recorden qui eren. Els infants imaginen qui seran. I tots, per un moment, coincideixen en el present.
